Casualitats?

EL PRIMER CONTACTE

Fa tres anys, entre un bon grapat de cd's de jazz, l'Àlvaro va voler trobar
un disc amb el que intuïa podien connectar les meves oïdes.

La sorpresa en qüestió va ser el grup "EA".
En la portada hi apareixia un petó. EL PETÓ, de Klimt. I el demés va ser pura química...
En aquell moment i des d'aquell moment el petó es va convertir en el Bes a Klimt. Ell l'havia
pintat al 1907. La meva ànima s*hi entregava purament un segle després...

SOBRE EL DISC

El màster final del disc dura 50.00 minuts. Ni un segon més ni un segon menys. Una xifra del tot màgica, i d'or, el color corejat i amat pel Klimt...

SENYAL?

Als nadals, amb permís dels Reis i del Pare Noel, vaig regalar-li al meu pare un disc adjuntant-li una dedicatòria on li deia que esperava que l'obra fés més dolça l'espera del Bes (fa tres anys que la familia estira la paciència amb el projecte...).
Llavors encara no estava tot encarrilat ni sospitava que quatre mesos més tard podria publicar el llibre-disc. La sorpresa va ser que el meu pare, en obrir el disc (degudament empaquetat i plastificat), no hi va trobar la galeta. Havia triat un exemplar buit... Li havia regalat una falsa espera... atzar o esque arribava ja el moment?...

p.d. després ho vaig poder arreclar amb la botiga i ara pot viure les dues opcions!


SOMNI

Al juny del 2006, quan ja havia acabat d'enregistrar moltes de les cançons
i em plantejava l'aventura de publicar el llibre disc (amb els interrogants
que això comporta), vaig somiar una trobada amb el Klimt.
Jo estava en un vagó de metro ple de gent, i sostenia un mirall de cara a ells. De repent
s'acostava el Klimt, trencava el mirall i em deia amb el to més solemne i radical: "no te dejaré
en paz hasta que termines la obra"...

Un temps després he descobert a través de la pel.lícula "Klimt" que els miralls són
elements clau dins la seva trajectòria... inclòs el seu trencament...