22.3.07

Fotografia i vestit*

Josep Comellas (KUMI) és un poeta cercant imatges. Allò que flueix amb la senzillesa
de la vida cau en la seva immortalitat, en un únic sospir.
Caça en silenci melodies absents en la realitat...

L'Alba i la Clara (PINÇA), són dues joves dissenyadores que en un carrer dolç de Barcelona (c) Cirera, 5)
dibuixen el cos de cada ànima amb detall... imaginació... naturalitat. Creen petits paradisos per vestir de nuesa
cada perfil.

El disc adjuntat*

Alguns dels poemes del llibre
els hem interpretat en forma de duet. Una veu recitant, jo mateixa, i una altra, la d'ells i elles, cantant glorioses:


* 1. Xavi Lloses "Cap al bes":

El Xavi des del primer instant va pujar*se a l'aventura. Ha posat música al text que introdueix el Bes, "cap al bes", i al que desenllaça el record: "bes al cap".

La màgia va ser pura. En el moment en què vaig gravar la veu sobre la seva música es van produir sincronicitats sonores que ni buscant-les podrien eixir.

* 2. Wagner Pà i Cesc Pascual "Beija'm"

Sent un solet brasileny va preferir interpretar la veu en castellà i deixar en mi "l'intent" de pronunciar-me en portugués...

"Beija'm" vol dir Besa'm... és un text que tracta el petó: com viuen dos amants el silenci anterior... El Cesc va posar-li l'aixopluc més elegant i precís a través de la guitarra. Amb detall. Amb bellesa nua.

* 3. Nil Torres "El dilema de Wendy"

Ha sabut posar-se a la pell del Peter Pan per enlairar les ales d'una Wendy derrotada sabent-se creixent.

És una de les gravacions més artesanals. Feta des de casa. Des de la finestra on la Wendy sospira esperant.

* 4. Abús "Paradisia 2"

Xerràvem l'Agus i jo un dia entre cafés sobre l'interrogant de la plenitud... sobre el vehicle que cal per arribar al Paradís del nostre interior.

Després, buscant-lo, va sorgir la lletra del "paradísia 2". Dos interiors dividits per una línia molt fina...

* 5. Cris Juanico "Roig"

Roig és la primera cançó (perquè va ser abans cançó que poema) del Bes. Va caure literalment del quadre.

I la veu del Cris em va assaltar una i altra vegada mentre apuntava els versos i les melodies. Només podia ser ell qui la cantés. I va llençar-se al mar des de Menorca!

* 6. Helena Miquel "Nietzsche versus Plató" + "Nietzsche vs Plató: ACORD"

Un dia, perdent-me per la biblioteca, vaig descobrir un dels "partits" que disputaven Nietzsche i Plató. Un creia que en la MÚSICA el més imprescindible era la melodia... l'altre, igual d'arriscat i sencer, afirmava que el més imprescindible i clau era la lletra...

En ser un debat tan "batut" vaig caure en la temptació de jugar amb l'Helena a provocar-lo. A partir d'una cançó que guardava en un calaix li vaig demanar a l'Helena que tararegés la melodia mentre jo recitava la lletra...

L'acord arriba a la segona part de la cançó on totes dues cantem `a capella´, per tant, melodia i lletra unides i úniques.

* 7. Juanjo Muñoz "TU [...] JO"

Amb el Juanjo vam quedar en el màgic refugi-estudi dels Gossos. Va ser un "hola"+ "tens la lletra?"+ "tu la guitarra?"+ "SI"... igual a cançó feta de dalt a baix.

En cinc minuts va néixer i encara no recordem com la vam començar a cercar...
Així mateix la vam voler gravar pel disc. D'una tirada, en la primera tirada.

Tracta sobre l'absència... com un amant la viu en negre i l'altre en la puresa del blanc.

* 8. Gorka Benítez i Carme Canela "Miratge"

Mai oblidaré aquella trucada... Li vaig proposar el projecte al Gorka un divendres en una terrasseta de la plaça Reial. El dia següent va sonar el telèfon i a través d'ell la veu d'un esperit lliure i entusiasmat que apretava el play d'una gravadora on hi havia enregistrat tota una petita orquestra de luxe per la lletra del Bes.

Així de natural. Així d'emotiu.
La Carme va ser la veu - musa que va proposar el Gorka per aquesta cançó.

* 9. Javier Álvarez "Generacions Perdudes"

"Sería un sueño para mí que tu voz formara parte del Bes a Klimt" i ell va dir "sueño cumplido".

Admiro la creativitat i la veu del Javier fa molt de temps i ell conserva l'entusiasme per entregar-se a bogeries desconegudes... No només ha participat recitant la lletra d'aquest poema que tracta el temps (present, futur i passat) sino que a més va triar recitar la part redactada en català. I com ho fa!!!!... Millor ho descobreixis tu... jo no tinc el just adjectiu.

* 10. La Banda Besadora Original "Mentre et besava"

Aquí van: David Carabén (posant el fil de la melodia), Le Petit Ramón i Jens Neumaier (interpretant un solo del que vol dir per a ells un "mentre et besava"), Loco Mazzoni (acompanyant amb delicadesa cada situació) i Inés Musso (decorant la nostàlgia amb pinzellades de flauta).

Amb ells vaig poder experimentar el que vol dir PENSAR la nostàlgia i SENTIR el record.

* 11. Cabo San Roque "Sabateta verda"

Durant un passeig pel casc antic de Barcelona vaig topar amb una sabateta verda. Tenia tot el perfil per ocupar el peu d'un nan.

Què feia en mig de la ciutat un secret de la natura?

Els Cabo van saber pintar l'aire més silvestre construint sons fidels i determinants. També van emmarcar el ritme del cercle urbà amb una agudesa extrema i irònica.

Jo només vaig deixar-me portar per un món de faula i realitat...

* 12. Xavier Baró "Balles?, digué Freud"

El Subconscient és un territori tan misteriós que a vegades inclús s'escapa d'ell mateix.

Intentant-lo aturar vaig asseure'm en una roca on un trobador volava en plena consciència: el Xavier Baró.

Junts vam voler ballar sentint l'alè de Freud ben a la vora. Com un eco. Com un refrany.

* 13. Xavi Lloses "Bes al cap"
* 13/2 l'àngel del Carles...

Un 13/2 (13 de febrer) va enlairar*se el cor del Carles. El cor d'un àngel. Aquest és un "Bes" que li he volgut retornar. De petita cada nit escoltava aquesta cançó, l'"Envia'm un àngel". Protegia les meves ganes de volar...

Ara, des de la "casualitat", el track 13 amaga una segona part: 13/2, on amb el Xavi Lloses envio una mirada sentida a la seva presència alada. Sempre present.

La gravació la vam fer en una escola de música. En viu. En mig de la nocturnitat. Amb ell.

17.3.07

Quan?

El Bes a Klimt va iniciar-se un dia qualsevol... en un matí on la ment decideix tornar-se blanc i l'instint fletxa... De sobte va aparèixer, de dalt a baix, la cançó "Roig". El primer fill del llibre, el primer Bes cap a Klimt... Amb l'anècdota que va néixer amb el ritme i la melodia incorporades.

Ara fa dos anys i molts mesos... el dia? Esborrat. Les sensacions encara fresques i dolces!

Després, amb els mesos, van seguir despertant-se lletres i músiques, mirars cap al quadre, somnis i diàlegs. En cada estona, sempre lliures, sorgia el moment perfecte per perdre'm en el Bes i tocar amb la veu silenciosa el conte de Klimt...

1.3.07

Casualitats?

EL PRIMER CONTACTE

Fa tres anys, entre un bon grapat de cd's de jazz, l'Àlvaro va voler trobar
un disc amb el que intuïa podien connectar les meves oïdes.

La sorpresa en qüestió va ser el grup "EA".
En la portada hi apareixia un petó. EL PETÓ, de Klimt. I el demés va ser pura química...
En aquell moment i des d'aquell moment el petó es va convertir en el Bes a Klimt. Ell l'havia
pintat al 1907. La meva ànima s*hi entregava purament un segle després...

SOBRE EL DISC

El màster final del disc dura 50.00 minuts. Ni un segon més ni un segon menys. Una xifra del tot màgica, i d'or, el color corejat i amat pel Klimt...

SENYAL?

Als nadals, amb permís dels Reis i del Pare Noel, vaig regalar-li al meu pare un disc adjuntant-li una dedicatòria on li deia que esperava que l'obra fés més dolça l'espera del Bes (fa tres anys que la familia estira la paciència amb el projecte...).
Llavors encara no estava tot encarrilat ni sospitava que quatre mesos més tard podria publicar el llibre-disc. La sorpresa va ser que el meu pare, en obrir el disc (degudament empaquetat i plastificat), no hi va trobar la galeta. Havia triat un exemplar buit... Li havia regalat una falsa espera... atzar o esque arribava ja el moment?...

p.d. després ho vaig poder arreclar amb la botiga i ara pot viure les dues opcions!


SOMNI

Al juny del 2006, quan ja havia acabat d'enregistrar moltes de les cançons
i em plantejava l'aventura de publicar el llibre disc (amb els interrogants
que això comporta), vaig somiar una trobada amb el Klimt.
Jo estava en un vagó de metro ple de gent, i sostenia un mirall de cara a ells. De repent
s'acostava el Klimt, trencava el mirall i em deia amb el to més solemne i radical: "no te dejaré
en paz hasta que termines la obra"...

Un temps després he descobert a través de la pel.lícula "Klimt" que els miralls són
elements clau dins la seva trajectòria... inclòs el seu trencament...